El 4 de setembre de 1860, només uns mesos després de l’aprovació definitiva del projecte, la reina Isabel II col·locava la primera pedra de l’Eixample al que avui és la plaça de Catalunya. No obstant això, el creixement de la ciutat fora muralles encara trigaria uns anys a fer-se realitat. La manca d’infraestructures i la distància amb el nucli urbà no seduïen els inversors. El 1863 el mateix Cerdà va introduir modificacions al projecte que permetien augmentar la superfície edificable de cada mansana. Les illes amb només dos costats construïts que considerava la primera versió van cedir protagonisme en favor d’altres illes amb més espai per a l’edificació.
A poc a poc, als primers habitants de l’Eixample s’hi van anar afegint d’altres en un degoteig constant. Fins que a la dècada del 1870 es va produir l’anomenada Febre de l’Or. Els inversors van veure que la urbanització de la zona suposava una excel·lent oportunitat de negoci. Els indians que havien retornat de les colònies disposaven de capital fresc per invertir. Les famílies benestants van trobar a la part dreta de l’Eixample la ubicació més adequada per instal·lar-hi les seves residències. El projecte de Cerdà es consolidava definitivament, tot i que la febre constructora va contribuir a la progressiva reducció dels espais verds i dels equipaments. Finalment es van construir els quatre costats de les illes i va augmentar l’alçada i la superfície dels edificis.
L’Exposició Universal de l’any 1888 va permetre la renovació d’algunes zones i la creació de serveis públics. A finals del segle xix l’Eixample havia crescut de tal manera que l’any 1897 Barcelona va integrar els municipis de Sants, les Corts, Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí.