Any Cerdà
Fa 150 anys - Resum
LA BARCELONA
EMMURALLADA
L’any 1818 Barcelona tenia 83.000 habitants. El 1850, només 32 anys després, la xifra havia augmentat fins als 187.000. L’àrea que ocupava la ciutat, però, restava invariable. Les muralles que envoltaven el nucli urbà feien impossible la seva expansió. Si la ciutat necessitava créixer, només ho podia fer en alçada, afegint plantes als edificis que ja existien o inventant-se nous espais a través d’arcs que permetien cobrir parcialment els carrers. En aquella Barcelona de carrerons estrets i traçat laberíntic mancaven l’espai i les infraestructures. Les cases no tenien ventilació. Les condicions higièniques eren pèssimes. L’esperança de vida era de 36 anys per a les classes benestants i de 23 per a les més humils. La ciutat s’ofegava. Paradoxalment, estava envoltada per un ample espai erm. L’obsessió defensiva havia fet imposar la prohibició d’edificar a tota l’àrea que quedés a distància de tret de canó.
L’any 1841 l’Ajuntament va convocar un concurs en què demanava idees sobre els avantatges que reportaria l’enderrocament de les muralles. El treball que en va resultar guanyador va ser el realitzat pel metge i higienista Pere Felip Monlau que portava el títol de «Abajo las murallas!!!», un crit que resumeix l’esperit que es faria dominant a l’època. El mateix any, el pensador i teòleg Jaume Balmes va publicar una sèrie d’articles en què explicava els avantatges d’una ciutat que no estigués constreta per barreres artificials. La reivindicació ja no la signaven només les veus més progressistes. Catorze anys després, el 1854, la perllongada campanya dóna el seu fruit: una Reial Ordre del Govern de Madrid autoritza el que ja era un fet consumat: comença l’enderroc de les muralles. Barcelona fa una primera alenada.
